La obra Empúries es fruto del interés que el maestro
Ruera demostró a lo largo de su vida por la cultura, y especialmente la
música, de la antigua Grecia. Continuamente inspirado por las ruinas de
Empúries, Ruera escribió esta obra, dónde la unión de la copla y la orquesta
simboliza la unión de la antigua civilización griega con la de nuestro
país. Como el mismo escribe en la cabecera de la obra: "Los motivos generadores
de esta obra están inspirados en la contemplación y el análisis de kis
melos de la antigua Grecia. Las melodías que hasta ahora se han podido
descubrir de ese tiempo lejano sugieren al autor de Empúries la realización
de esta obra, concebida pensando en el sistema modal griego, adaptado
a los instrumentos y a los gustos modernos. Los tetracordes y pentacordes
de dichas modalidades son las células en que se basa la obra. El sentido
descendiente de la cadencia, la prioridad armónica de las notas extremas
de los tretacorde y los desplazamientos de estos a diversas alturas acústicas,
hacen que no se pueda precisar el clásico concepto de una tonalidad determinada,
dentro del funcionamiento contrapuntístico, a una música naturalmente
intertonal o atonal". .
La obra Empúries vio la luz el año 1971, ganando el
Premio Ciudad de Barcelona, grupo A, pero en realidad, hemos de retroceder
hasta los años 30 para encontrar sus verdaderos orígenes. La primera incursión
en el tema de la antigua Grecia lo hizo con la sardana Empúries, la grega,
con la que ganó el primer premio en los Juegos Florales de Girona en el
año 1931. Poco después escribió una obra para órgano titulada Bucòlics,
con estilo modal griego, que actualmente no se conserva ya que fue destruida
durante la Guerra Civil española. Ruera continuó trabajando en el tema
y en el año 1936 presentó su obra Tres moviments simfònics, en versión
para gran banda, inspirada en las antiguas modalidades griegas, en el
XIV Festival Internacional de la SIMC que se celebró en Barcelona. La
obra fue escogida para se estrenada por la Orquesta Municipal de instrumentos
de viento (dirigida entonces por el maestro Joan Lamote de Grignon) bajo
la dirección del mismo Ruera, en el concierto inaugural de dicho Festival,
el 19 de abril de 1936, en el Palacio de Bellas Artes de Barcelona.. En
el año 1959, Ruera ganó el Premio Pau Casals en los "Juegos Florales de
la LLengua Catalana" celebrados en París con la obra Empúries: poema para
copla y orquesta, que seria con el paso del tiempo el cuarto movimiento
de Empúries. Nueve años más tarde (1968), la Orquesta de la Ciudad de
Barcelona, bajo la dirección de Antoni Ros-Marbà, interpretó en Granollers
la primera audición del poema sinfónico Pastoral, pensado como primer
movimiento de Empúries. El último paso fue acabar definitivamente la obra,
ganar el Premio Ciudad de Barcelona, estrenarla en Granollers el día 2
de mayo de 1976 y enregistrarla por la casa Columbia de Barcelona el año
1977.Empúries no fue el resultado de una inspiración, sino que fue el
fruto del trabajo y de la dedicación de un hombre interesado por la antigua
civilización griega.
Empúries consta de cuatro poemas, precedidos, todos
ellos, de un título y acompañados de una referencia literaria (tres de
las referencias literarias son originales del maestro Ruera, con excepción
de la correspondiente al segundo poema que es de Homer)
- 1er. Poema. Ègloga.
"A l'hora dolça del capvespre, el Pastor canta a la Natura; el so
de la seva flauta omple tot el paisatge. Quan tot el que l'envolta,
i fins i tot les aures del mar pròxim, s'ajunten al seu cant, fereix
els aires el so penetrant d'una melodia acompanyada pels batecs rítmics
d'un timbal: és el ressò de les festes on els grecs honoren una de
les seves divinitats. En processó es dirigeixen ver el temple i la
remor va creixent fins a esclatar en una dansa dionisíaca. El Pastor
prefereix la bellesa ubèrrima de la Natura, però queda uns moments
subjugat pel moviment seductor d'una dansa ballada per un estol de
belles verges. Desprès, la processó s'allunya i el Pastor queda altre
cop sol... El bulliciós festeig ha passat temptador i la nit embolcalla
el Pastor i el paisatge deliciós d'Empúries".
- 2on.
Poema. Dansa en cercle.
"Un infant polsava harmoniosament la cítara...i els adolescents i
les verges dansaven formant rotllana..." (Homer: La Il-líada, XVIII).
- 3er.
Poema. Núpcies.
"En la placidesa de la casa pairal, Hel-lena és atenta als habituals
quefers domèstics. Aquesta placidesa és ara commoguda per un fet inesperat:
un jove guerrer ha demanat Hel-lena per esposa. El pare de la donzella
accedeix i el guerrer va a cercar-la amb la gallardia de l'home habituat
al triomf. Hel-lena es conduïda a la casa de l'Espòs mentre un estol
de donzelles l'acompanya cantant un himne nupcial que, per ella, acovardida,
és un cant de tristesa. En arribar, l'Espòs, complint el ritus de
consuetut, la pren en els seus braços obligant-la a entrar a la casa
tot simulant lluitar, tal com si la raptés, per tal de demostrar que
l'ha conquerida amb la seva força. Hel-lena es troba, ara, en una
altre llar similar a la dels seus pares. Torna la placidesa melangiosa
de sempre, alterada, només, pels moments amorosos de l'Espòs...".
- 4rt.
Poema. Festival (Orquestra i cobla).
"Els grecs desembarcats a Empúries organitzen una festa per aconseguir
la confiança dels naturals, gent ruda i de geni. La festa ha de consistir
en una exhibició de danses gregues. L'orquestra (grecs) s'inicia amb
el tetracord frigi ( el mode que tranquil·litza als homes). Segueixen
uns compassos preliminars d'invitació a la dansa. Els naturals s'atansen
atropelladament però tot seguit esdevenen silenciosos i la curiositat
els manté atents. Es succeeixen tres curtes danses: primer la de les
Nimfes, que desapareixen subtilment quan s'acosten els Sàtirs; després
de la dansa d'aquests segueix la dansa Pírrica. Als naturals ( la
cobla) no els plau, en aquest acte de concòrdia, una dansa guerrera,
i així, tot just iniciada l' última dansa, la suspenen amb el so dels
seus rústics, però expressius, instruments, i comencen la seva pròpia
dansa (sardana) per donar les gràcies. El tema és breu i senzill però
vigorós. Els grecs queden admirats i, primer tímidament i després
ben confiats, van adaptant-se a la dansa autòctona. Els naturals van
moderant la seva rudesa. L'orquestra i la cobla dialoguen amb un mateix
sentiment. Les dues nissagues es comprenen. Els naturals, enemics
de tot invasor, accepten cavallerosament els ocupants. L'art i la
gràcia del poble grec ha obrat la meravella".
|