L'obra Empúries és fruit de l'interès que el mestre Ruera va demostrar al llarg de la seva vida per la cultura, i especialment la música, de l'antiga Grècia. Contínuament inspirat per les runes d'Empúries, Ruera va escriure aquesta obra, on la unió de la cobla i l'orquestra simbolitza la unió de l'antiga civilització grega amb la del nostre país. Com ell mateix escriu en la capçalera de l'obra: "Els motius generadors d'aquesta obra estan inspirats en la contemplació i l'anàlisi del melos de la Grècia antiga. Les comptades melodies que fins ara s'han pogut descobrir d'aquell temps llunyà varen suggerir-me la realització d'aquesta obra, concebuda pensant en el sistema modal grec, adaptat als instruments i al gust moderns. Els tetracords i pentacords de dites modalitats són les cèl·lules en què es basa l'obra.
   El sentit descendent de la cadència, la prioritat harmònica de les notes extremes dels tetracords i la transposició d'aquests a diverses altures acústiques, fan que no es pugui precisar el concepte clàssic d'una tonalitat determinada i que emmenin, dins el funcionament contrapuntístic, a una música naturalment intertonal o atonal".


   L'obra Empúries va veure la llum l'any 1971, tot guanyant el Premi Ciutat de Barcelona, grup A, però, en realitat, hem de recular als anys 30 per trobar els seus veritables orígens. La primera incursió en el tema de la Grècia antiga el va fer amb la sardana Empúries, la grega, amb la qual va guanyar el Primer Premi als Jocs Florals de Girona de l'any 1931. Poc després va escriure una obra per a orgue titulada Bucòlics, en estil modal grec, que actualment no es conserva, ja que va ser destruïda durant la Guerra Civil Espanyola. Ruera va continuar treballant en el tema i l'any 1936 va presentar la seva obra Tres Moviments Simfònics, en versió per a gran banda, inspirada en les antigues modalitats gregues, en el XIVè Festival Internacional de la SIMC que es va celebrar a Barcelona. L'obra va ser escollida per a ser estrenada per l'Orquestra Municipal d'Instruments de Vent (dirigida aleshores pel mestre Joan Lamote de Grignon) sota la direcció del mateix Ruera, en el concert inaugural de dit Festival, el 19 d'abril de 1936, al Palau de Belles Arts de Barcelona. L'any 1959 Ruera va guanyar el Premi Pau Casals als Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a la Sorbona de París, amb l'obra Empúries: Poema per a Cobla i Orquestra, que serà amb el pas del temps el quart moviment d'Empúries. Nou anys més tard, l'any 1968, l'Orquestra Ciutat de Barcelona, sota la direcció d'Antoni Ros Marbà, va interpretar a Granollers la primera audició del poema simfònic Pastoral, pensat com a primer moviment d'Empúries. L'últim pas va ser acabar definitivament l'obra, guanyar el Premi Ciutat de Barcelona, estrenar-la a Granollers el dia 2 de maig de 1976 i enregistrar-la per a la casa Columbia de Barcelona l'any 1977. Empúries no va ser fruit d'una inspiració amb un resultat immediat, sinó la conseqüència del treball i la dedicació d'un home interessat per l'antiga civilització grega.

   Empúries consta de quatre poemes, precedits, tots ells, d'un títol i acompanyats d'una referència literària (tres de les referències literàries són originals del mestre Ruera, amb l'excepció de la del segon poema que és d'Homer).


  • 1er. Poema. Ègloga.

    "A l'hora dolça del capvespre, el Pastor canta la Natura. El so de la seva flauta emplena tot el paisatge. Quan tot el que l'envolta, i fins i tot les aures del mar pròxim, s'ajunten al seu cant, esberla els aires el so penetrant d'una melodia acompanyada dels batecs rítmics d'un timbal: és el ressò de les festes amb les quals els grecs honoren una de les seves divinitats. En processó es dirigeixen vers el temple i la remor va creixent fins a esclatar en una dansa dionisíaca. El Pastor prefereix la bellesa de la Natura, però queda uns moments subjugat pel moviment seductor d'una dansa, ballada per un estol de belles verges. Després la processó s'allunya i el Pastor retorna a la seva solitud. El bulliciós festeig ha passat, temptador. La nit embolcalla el Pastor i el paisatge meravellós d'Empúries".
  • 2on. Poema. Dansa en cercle.

    "Un infant polsava harmoniosament la lira...i els adolescents i les verges dansaven fent rotllana..." (Homer: "La Il.líada", XVIII).

  • 3er. Poema. Núpcies.

    "En la placidesa de la casa pairal, Helena atén els habituals quefers domèstics. Aquesta placidesa és commoguda per un fet inesperat: un jove guerrer ha demanat Helena per esposa. El pare de la donzella accedeix i el guerrer va a cercar-la amb la fermesa de l'home habituat al triomf. Helena és conduïda a la casa de l'Espòs, mentre un estol de donzelles l'acompanya cantant un himne nupcial que, per ella, poruga, sona com un cant de tristesa.
    En arribar, l'Espòs, complint el ritu de consuetud, la pren entre els seus braços obligant-la a entrar a la casa tot simulant lluitar, tal com si la raptés, per tal de demostrar que l'ha conquerida amb la seva força. Helena es troba, ara, en una altra llar similar a la dels seus pares i retorna a la placidesa melangiosa de sempre, alterada, només, pels moments amorosos amb l'Espòs...".

  • 4rt. Poema. Festival (Orquestra i Cobla).

    "Els grecs, desembarcats a Empúries, organitzen una festa per aconseguir la confiança dels nadius, gent ruda i de geni. La festa consistirà en una mostra de danses gregues.
    L'orquestra -simbolitzant els grecs- fa la seva entrada amb el tetracord frigi, "el mode que apaivaga els homes". Segueixen uns compassos preliminars d'invitació a la dansa. Els autòctons s'atansen tumultuosament, però ben aviat, silenciosos i encuriosits, esdevenen atents.
    Es succeeixen tres curtes danses: la de les Nimfes, que desapareixen subtilment en apropar-se els Sàtirs. Segueix la dansa pírrica, que desplau als nadius del país -simbolitzats per la cobla- pel seu caràcter guerrer, poc adient en una festa que pretén ésser de concòrdia. Tot just iniciada la darrera dansa, els autòctons l'interrompen amb el so dels seus rústecs però expressius instruments i comencen la seva pròpia dansa (la sardana) per demostrar les seves aptituds. El tema és breu i senzill, però vigorós.
    Els grecs queden admirats i, primer tímidament i després ben confiats, van adaptant-se i assimilant la dansa autòctona. Els naturals van moderant la seva rudesa. L'orquestra i la cobla -grecs i autòctons- dialoguen enllaçats per un mateix sentiment.
    Les dues nissagues es comprenen. Els naturals, sempre hostils a tot invasor, accepten cavallerosament els ocupants. L'art i la gràcia del poble grec ha obrat la meravella".


tornar 

 Informació cedida per Anna Maria Piera, professora de l'Escola de Música de Granollers